Posts Tagged ‘Romanticisme

07
febr.
09

La pàtria

Bonaventura Carles Aribau

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
o serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
i al mig del mar immens, la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Més arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades:
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
i veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no és costum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis”.

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
i ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit. 

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocent edat.

Ix, i crida pel món que mai mon cor, ingrat,
cessarà de cantar mon patró la glòria
i passe per ta veu son nom i sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

 

 

El poema, escrit per Bonaventura Carles Aribau, és una carta dirigida enviada al seu amic Francesc Renart i Arús,

amb la finalitat de felicitar al seu patró Gaspar Remisa el dia del seu sant. Va ser publicat posteriorment l’any 1833 a la revista “El Vapor”, i aquest fet el fa considerar l’inici de la Renaixença i Romanticisme a Catalunya. Aribau es troba a madrid, des d’on fa aquest enyor a Catalunya, i on esmenta que no s’arrepenteix de parlar el català, que abans de la Renaixença va estar molt restringit a causa de l’abolició de les institucions pròpies catalanes.

Aquest poema es divideix en 6 estrofes, de 8 versos cada una, les quals s’anomenen octets. Els versos són d’aquests són alexandrins (art major), és a dir, 14 síl·labes per vers. La rima present a les estrofes es consonant, i l’esquema rítmic és ABBA. Podríem dividir el poema en 6 parts, una per octet:

  • 1er octet: Un plany, es lamenta que la llengua catalana es perd per sempre.
  • 2on octet: S’associa el paisatge amb aquest sentiment d’enyor a Catalunya.
  • 3er octet: Finalitza el cant d’enyorança per aquest català perdut.
  • 4rt octet: Fa esment al català que s’ha perdut fent esment també a savis i personatges importants catalans.
  • 5é octet: Es lamenta pel mal camí que ha recorregut la llengua catalana, que podria haver estat una llengua important, cosa que al final no ha estat.
  • 6é octet: Recorda la infantessa que passà a Catalunya.

 

Anuncis