Posts Tagged ‘Oda a Catalunya des dels trópics

08
febr.
09

Oda a Catalunya des dels trópics

Agustí Bartra

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança

d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita

orfeons i corrandes,

sinó la duresa del temps que fa navegables els records

i desenterra imatges.

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

renova el gust d’oblidades farines

i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,

sinó el crit de zel fluvial…

 

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,

zenit del meu cor i de les marxes mudables,

ets tu, Pàtria!

El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,

però no deixen d’arribar-me les barques que endolades

clandestinament…

 

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel

del teu nom,

aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,

i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel

de madrèpora.

 

Estrany dins l’aire estrany,

circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres

sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,

comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament

allunyades dels pins…

 

Oh Pàtria que tant se t’ha estimat flautejant,

¿què faig aquí fugitiu de tota arribada,

assetjat per atlètiques aromes,

dins les tardes de cavalls i arcs iris?

 

També sabria plorar-te,

sanglotar damunt les mans estimades que també duen

anells nòmades…

Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.

¿Com podria enyorar-te si no has desprès de mi,

si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

…………………………………………………………………………….

Tu ets la terra,

l’arbre,

el foc.

Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la teva caiguda,

el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims,

sota els arcs de l’alba nova.

Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus ocells

als graners del futur,

per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes…

Rep. Dominicana, 1940

Aquest poema va ser escrit per Agustí Bartra, un poeta, prosista i professor universitari català. El va escriure el 1940 quan estava exiliat a la República Dominicana ja que havia lluitat amb el bàndol republicà durant la Guerra Civil. Va ser publicat en el seu poemari L’arbre de foc el 1946.
Els temes que hi apareixen són:
– L’arribada a la llar d’acollida, una terra estranya i desconeguda.
– La tristesa pel trencament amb la seva pàtria catalana, degut a l’exili.
En aquest poema, Bartra descriu el lloc on estroba exiliat com una terra estrangera i expressa el seu amor per la pàtria i el desig de que la nació catalana ressuciti després de que hagi estat oprimida.
El poema està compost per versos lliures i blancs (no presenten rima assonant ni consonant, excepte en alguns casos).
La conclusió que es pot treure d’aquest comentari és que Bartra estava trist per haver hagut d’exiliar del seu país i desitjava tornar a Catalunya, la seva pàtria.