Arxivar per febrer de 2009

09
febr.
09

La ciutat llunyana

Màrius Torres

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

 

Màrius Torres és l’autor d’aquest poema, de tendéncia simbolista, corrent que s’incloïa al Noucentisme. Als 25 anys enmalaltí de tuberculosi, cosa que repercutirà dràsticament a la seva obra. Morí l’any 1942, amb només 32 anys. Va col·laborar al diari L’ideal, i la única producció literària que va fer, Poesies, demostra la seva tendéncia simbolista.

El poema és un sonet, format per versos de 14 síl·labes, és a dir d’art major, i aquest tipus de vers s’anomena “vers alexandrí”. L’esquema rítimic d’aquest poema es ABAB per als quartets, i CDD per ambdós tercets encadenats.

El tópic literari que fa pal·lesa en aquest poema és:

  • Contemptus mundi: L’autor sent un menyspreu degut a l’enfonsament de la seva ciutat, que suposadament per la època en la qual va conviure, va acabar en mans dels franquistes.

Aquest poema es pot dividir en 2 parts:

  • 1a part: Comprén els 2 primers quartets de la obra. Descriu la seva ciutat enfonsada.
  • 2a part: La conclusió és un crit d’esperança, descriu una altra ciutat més esplendorosa que evoca més esperança en una victòria.

La conclució que podem treure d’aquest poema és que l’autor sent una gran tristesa per l’enfosament de la seva ciutat i evoca una ciutat ideal capaç de superar les circumstàncies.

 

09
febr.
09

La vaca cega

Joan Maragall i Gorina

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

 

D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

 

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

 

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

 

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sense gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic: parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
 
 
 Joan Maragall i Gorines va ser un poeta català. La seva poesia passa per dues etapes o corrents, la vitalista i la decadentista. El poema de La vaca cega el va escriure un estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses. La seva temàtica es molt variada, trobem poesies sobre la natura, la llegenda, l’amor, el cant de la seva terra i la seva ciutat, i els elements espirituals. El poema del que parlarem, tracta sobre la natura. El poeta veia en la natura la posibilitat de vida, de salut, de regeneració i d’energia vital.
El poema La vaca cega, com hem dit avans, tracta la temàtica de la natura. És un poema del grup Pirinenques dins del llibre Poesies. En la poesia el poeta ens diu el que veu i ens comunica les emocions que li produeix el paissate. Així, ens explica  els moviments d’una vaca, cega d’un cop de roc d’un vailet de Sant Jon de les Abadesses, els detalls descriptius del autor són els que reflecteixen la emoció sentida.

El poema està compost per versos decasíl·labs llargs, d’art major i pel que fa a la rima, els versos són blancs ,encara que hi han algunes rimes assonants. El poema s’estructura de la següent manera, hi ha tres tercets i un quartet i per últim una dècima reial. En la primera estrofa ens presenta al personatge, una vaca, un animal irracional però aquí amb cateoria humana i les paraules que utilitza el autor són curtes per reproduir l’imatge de la vaca caminant lentament. A la segona estrofa ens explica la causa de la situació tràgica: en la tercera estrofa, l’autor mira d’intensificar la situació tant tràgica  evocant o recordant moments passat amb el present. A la quarta estrofa, ens torna a situar en la tragèdia. I per últim la cinquena estrofa,que es pot dividir en tres moments. Una característica del poema es que desapareix el jo narrador, i ens descriu el paissatge i el que veu com un espectador de l’escena.

La conclusió que podem treure del poema és que l’autor ens intenta transmetre la bellesa del paissatge a partir de la personificació de la vaca com a ésser representatiu de la natura i la té en compte com si poguès sentir les emocions que les persones sentim. També ens presenta la vaca com cega i ens explica com va a veure aigua. L’aigua és el simbol de la vida, així que ens presenta aquesta tragèdia paral·lelament amb la vida i ens intenta dir que ara la vaca va topant amb tota els element que avans per a ella eren vida però que ara són elements de mort. Encara, tot i així, la vaca prefereix viure :”Però torna, abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa”.

          

 

 

08
febr.
09

Oda a Catalunya des dels trópics

Agustí Bartra

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança

d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita

orfeons i corrandes,

sinó la duresa del temps que fa navegables els records

i desenterra imatges.

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

renova el gust d’oblidades farines

i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,

sinó el crit de zel fluvial…

 

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,

zenit del meu cor i de les marxes mudables,

ets tu, Pàtria!

El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,

però no deixen d’arribar-me les barques que endolades

clandestinament…

 

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel

del teu nom,

aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,

i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel

de madrèpora.

 

Estrany dins l’aire estrany,

circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres

sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,

comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament

allunyades dels pins…

 

Oh Pàtria que tant se t’ha estimat flautejant,

¿què faig aquí fugitiu de tota arribada,

assetjat per atlètiques aromes,

dins les tardes de cavalls i arcs iris?

 

També sabria plorar-te,

sanglotar damunt les mans estimades que també duen

anells nòmades…

Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.

¿Com podria enyorar-te si no has desprès de mi,

si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

…………………………………………………………………………….

Tu ets la terra,

l’arbre,

el foc.

Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la teva caiguda,

el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims,

sota els arcs de l’alba nova.

Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus ocells

als graners del futur,

per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes…

Rep. Dominicana, 1940

Aquest poema va ser escrit per Agustí Bartra, un poeta, prosista i professor universitari català. El va escriure el 1940 quan estava exiliat a la República Dominicana ja que havia lluitat amb el bàndol republicà durant la Guerra Civil. Va ser publicat en el seu poemari L’arbre de foc el 1946.
Els temes que hi apareixen són:
– L’arribada a la llar d’acollida, una terra estranya i desconeguda.
– La tristesa pel trencament amb la seva pàtria catalana, degut a l’exili.
En aquest poema, Bartra descriu el lloc on estroba exiliat com una terra estrangera i expressa el seu amor per la pàtria i el desig de que la nació catalana ressuciti després de que hagi estat oprimida.
El poema està compost per versos lliures i blancs (no presenten rima assonant ni consonant, excepte en alguns casos).
La conclusió que es pot treure d’aquest comentari és que Bartra estava trist per haver hagut d’exiliar del seu país i desitjava tornar a Catalunya, la seva pàtria.

                                    

07
febr.
09

La pàtria

Bonaventura Carles Aribau

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
o serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
i al mig del mar immens, la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Més arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades:
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
i veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no és costum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis”.

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
i ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit. 

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocent edat.

Ix, i crida pel món que mai mon cor, ingrat,
cessarà de cantar mon patró la glòria
i passe per ta veu son nom i sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

 

 

El poema, escrit per Bonaventura Carles Aribau, és una carta dirigida enviada al seu amic Francesc Renart i Arús,

amb la finalitat de felicitar al seu patró Gaspar Remisa el dia del seu sant. Va ser publicat posteriorment l’any 1833 a la revista “El Vapor”, i aquest fet el fa considerar l’inici de la Renaixença i Romanticisme a Catalunya. Aribau es troba a madrid, des d’on fa aquest enyor a Catalunya, i on esmenta que no s’arrepenteix de parlar el català, que abans de la Renaixença va estar molt restringit a causa de l’abolició de les institucions pròpies catalanes.

Aquest poema es divideix en 6 estrofes, de 8 versos cada una, les quals s’anomenen octets. Els versos són d’aquests són alexandrins (art major), és a dir, 14 síl·labes per vers. La rima present a les estrofes es consonant, i l’esquema rítmic és ABBA. Podríem dividir el poema en 6 parts, una per octet:

  • 1er octet: Un plany, es lamenta que la llengua catalana es perd per sempre.
  • 2on octet: S’associa el paisatge amb aquest sentiment d’enyor a Catalunya.
  • 3er octet: Finalitza el cant d’enyorança per aquest català perdut.
  • 4rt octet: Fa esment al català que s’ha perdut fent esment també a savis i personatges importants catalans.
  • 5é octet: Es lamenta pel mal camí que ha recorregut la llengua catalana, que podria haver estat una llengua important, cosa que al final no ha estat.
  • 6é octet: Recorda la infantessa que passà a Catalunya.

 

07
febr.
09

Els poemes que farem

Els poemes dels quals en farem un comentari són:

  • “La pàtria” – Bonaventura Carles Aribau
  • “Oda a Catalunya des dels trópics” – Agustí Bartra
  • “La ciutat llunyana” – Márius Torres
  • “La vaca cega” – Joan Maragall

Tres d’aquests poemes tractaran sobre la pàtria a Catalunya i un darrer sobre la natura(la vaca cega), es comentaran en posts en aquest blog.

06
febr.
09

Qui som?

Per començar, som un grup de quatre joves de primer de batxillerat d’especialitat CT1, i en aquest blog exposarem els comentaris i punts de vista sobre certs poemes que haurem triat préviament. Els nostres noms:

  • Martí Queralt
  • Marc Solé
  • Carla Meler
  • Tomàs de la Fuente

Així, el blog es posarà en funcionament ràpidament, i en col·laboració dels membres del grup!

03
febr.
09

El patriotisme català

En aquest blog parlarem sobre poemes que apareixen a l’Antologia Poètica Catalana, concretament aquells relacionats amb la pàtria a Catalunya i analitzarem un poema més ja que el nostre grup és més ampli. El blog contindrà informació i hi incorporarem elements pertanyents a les aplicacions 2.0, per a fer-ne millor la seva comprensió.